Arxiu mensual: gener de 2012

Autocomplaure’t

Publicat el per
Respon

Valencià:

Una vesprada sense res a fer dóna molt de temps per a pensar i per a frustrar-se un a soles. Dic açò perquè sempre veus al teu voltant gent que d’alguna manera o d’una altra és molt bona en alguna cosa i jo des de fa un temps estic pensant que m’agradaria destacar en alguna cosa, però no per donar-me’n a conèixer, sinó per autocomplaure’m i dir algun dia, mira, jo he fet açò o allò i estic orgullós d’haver-ho fet. Però sempre he sigut una persona que no ha mostrat cap interès per res i molt d’interès per tot alhora, sé que pareix un poc incongruent, però en realitat no ho és tant com sembla, perquè a mi sempre m’han interessat moltes coses, la fotografia, la música, la pintura, l’escriptura, la lectura, les matemàtiques, la química, la biologia, la llengua, la història, la política (alguns diran que és la meua gran passió), la filosofia, el filosofar, la cuina, les manualitats, la natura, els animals, les plantes, la meua cultura, la d’altres pobles, menys la informàtica, que sóc un negat i mai no m’ha atret massa, podria dir que m’ha interessat tot, encara que sempre ha sigut com quan a un xiquet li regales un joguet nou i no es separa d’ell, però als dos dies veu un diferent i ja no li agrada el que té, per això dic que no he mostrat mai interès per res.

Jo sempre he intentat, quan he començat a fer una cosa, fer-ho de la millor manera possible, però la meua falta d’interès als dos dies ha fet que no ho fera de la millor manera. De fet l’única cosa que he vist que m’ha anat millorant amb el pas del temps han sigut els meus coneixements, però degut purament a l’estudi, no a que jo haja intentat ampliar-los, i la meua escriptura, perquè quan revisc escrits que havia fet anteriorment penso que són una merda enorme, encara que avui en dia tampoc és que escriga massa bé, però com que m’agrada llegir el diari i articles d’opinió, sense importar-me massa la ideologia que promoguen, i que qualsevol cosa l’escric demano opinió sobre ella, he vist com a poc a poc si que ha hagut certa millora a l’hora d’expressar-me.

La veritat és també que la meua escriptura sempre va relacionada amb la política i d’alguna manera n’estic fart, perquè hi ha més coses a la vida sobre les que reflexionar, per molt que puguen semblar ximpleries, com és açò, però es d’alguna manera una forma d’expressió, igual que pot ser-ho la fotografia o la pintura o la cuina o la música o moltes altres coses que estan buscant despertar els sentits i els sentiments de cada persona, no simplement atacar i criticar una societat, per molt mal feta que pugues pensar que estiga.

Tot açò m’ha vingut al cap observant la gent del meu voltant, evidentment no a tots, no tot el mon destaca en alguna qualitat, però si per exemple J.B. (no, no és el whisky) tots els cap de setmana se’n va a la muntanya i de tant en tant puja algun 3000, o G.G. algú que no conec personalment, però que seguisc a Twitter per les seues fotografies i els retocs que fa a algunes de ben conegudes, fent una barreja d’elles que em sembla estranya però apassionant, o C.M i D.G. dos persones que no es coneixen, però que els dos toquen la guitarra clàssica i encara que un té prou més experiència, els dos s’igualaran en nivell algun dia, o C.L. una persona que tot i que una cosa li puga costar fer-la fins que no ho aconsegueix no para, o G.M. una altra persona que no conec personalment, però que destaca per la seua originalitat en les contestacions, o A.D. un apassionat de la informàtica, o C.V., que encara que a mi em parega una xorrada, sap qualsevol cosa sobre dibuixos animats i videojocs, i així podria dir unes quantes persones més del meu voltant, em caiguen millor o pitjor i siguen més o menys properes a mi.

Que totes aquestes persones tinguen diferents qualitats, no vol dir que siguen coneguts, ni que siguen els millors, ni que vullguen fer-se coneguts per eixes coses, sinó que vol dir que eixes persones saben el que volen, saben que és el que els interessa i intenten ser tan bones com puguen, per algun dia dir, mira que vaig fer jo quan tenia 18 anys, o quan tenia 20, o quan tenia 32, o quan fora. Però m’estic adonant que he tirat 18 anys de la meua vida al fem, perquè si encara fóra algú graciós, o no haguera tingut un caràcter tan agre, que encara tinc un poc prou, o simplement haguera intentat perfeccionar alguna qualitat, però no ho he fet, només m’he comportat mogut per interessos passatgers que no valen per a res. Al menys tinc una justificació per sentir-me millor, i és el fet de que encara em queda molta vida per davant i puc canviar i aconseguir sentir-me orgullós d’alguna cosa que haja fet.

Després de llegir açò podreu pensar que estic com un llum de carburo (que estic boig, bàsicament), o que sóc un infeliç, que no és cert, o que sóc un hipòcrita per dir que no vull ser conegut i en canvi estic penjant açò i donant-lo a conèixer, però el fet de que a la gent poguera agradar-li açò que he escrit voldria dir que ho he fet bé i per tant seria una cosa de la que sentir-me orgullós. Però la meua pregunta és: de veritat estàs tu content amb el profit que t’has tret?

 

Castellano:

Una tarde sin nada a hacer deja mucho tiempo para pensar y para frustrarse uno a solas. Digo esto porque siempre ves a tu al rededor gente que de alguna manera o de otra es muy buena en algo y yo desde hace un tiempo estoy pensando que me gustaría destacar en algo, pero no para darme a conocer, sino por autocomplacerme y decir algún día, mira, yo he hecho esto o aquello y estoy orgulloso de haberlo hecho. Pero siempre he sido una persona que no ha mostrado ningún interés para nada y mucho interés por todo a la vez, sé que parece un poco incongruente, pero en realidad no lo es tanto como parece, porque a mí siempre me han interesado muchas cosas, la fotografía, la música, la pintura, la escritura, la lectura, las matemáticas, la química, la biología, la lengua, la historia, la política (algunos dirán que es mi gran pasión), la filosofía, el filosofar, la cocina, las manualidades, la naturaleza, los animales, las plantas, mi cultura, la de otros pueblos, menos la informática, que soy un negado y nunca me ha atraído demasiado, podría decir que me ha interesado todo, aunque siempre ha sido cómo cuando a un niño le regalas un juguete nuevo y no se separa de él, pero a los dos días ve un diferente y ya no le gusta el que tiene, por eso digo que no he mostrado nunca interés para nada.

Yo siempre he intentado, cuando he empezado a hacer una cosa, hacerlo de la mejor manera posible, pero mi falta de interés a los dos días ha hecho que no lo hiciera de la mejor manera. De hecho lo único que he visto que me ha ido mejorando con el paso del tiempo han sido mis conocimientos, pero debido puramente al estudio, no a que yo haya intentado ampliarlos, y mi escritura, porque cuando revivo escritos que había hecho anteriormente pienso que son una mierda enorme, aunque hoy en día tampoco es que escriba demasiado bien, pero cómo me gusta leer el periódico y artículos de opinión, sin importarme demasiado la ideología que promuevan, y que cualquier cosa que escribo pido opinión sobre ella, he visto como poco a poco si que ha habido cierta mejora a la hora de expresarme.

La verdad es también que mi escritura siempre va relacionada con la política y de alguna manera estoy harto, porque hay más cosas a la vida sobre las que reflexionar, por mucho que puedan parecer tonterías, como es esto, pero se de alguna manera una forma de expresión, igual que puede serlo la fotografía o la pintura o la cocina o la música u otras muchas cosas que están buscando despertar los sentidos y los sentimientos de cada persona, no simplemente atacar y criticar una sociedad, por muy mal hecha que puedas pensar que esté.

Todo esto me ha venido a la cabeza observando la gente de mi al rededor, evidentemente no a todos, no todo el mundo destaca en alguna cualidad, pero si por ejemplo J.B. (no, no es el whisky) todos los fin de semana se va a la montaña y de tanto en tanto sube algún 3000, o G.G. alguien que no conozco personalmente, pero que sigo en Twitter por sus fotografías y los retoques que hace a algunas muy conocidas, haciendo una mezcla de ellas que me parece extraña pero apasionante, o C.M y D.G. dos personas que no se conocen, pero que los dos tocan la guitarra clásica y aunque uno tiene bastante más experiencia, los dos se igualarán en nivel algún día, o C.L. una persona que a pesar de que una cosa le pueda costar hacerla hasta que no lo consigue no para, o G.M. otra persona que no conozco personalmente, pero que destaca por su originalidad en las contestaciones, o A.D. un apasionado de la informática, o C.V., que aunque a mí me parezca una chorrada, sabe cualquier cosa sobre dibujos animados y videojuegos, y así podría decir unas cuántas personas más de mi al rededor, me caigan mejor o peor y sean más o menos cercanas a mí.

Que todas estas personas tengan diferentes calidades, no quiere decir que sean conocidos, ni que sean los mejores, ni que quieran hacerse conocidos por esas cosas, sino que quiere decir que esas personas saben lo que quieren, saben que es lo que los interesa e intentan ser tan buenas cómo puedan, para algún día decir, mira que hice yo cuando tenía 18 años, o cuando tenía 20, o cuando tenía 32, o cuando fuera. Pero me estoy dando cuenta que he echado 18 años de mi vida a la basura, porque si todavía fuera alguien gracioso, o no hubiera tenido un carácter tan agrio, que todavía tengo un poco bastante, o simplemente hubiera intentado perfeccionar alguna cualidad, pero no lo he hecho, sólo me he comportado movido por intereses pasajeros que no valen para nada. Al menos tengo una justificación para sentirme mejor, y es el hecho de que todavía me queda mucha vida por delante y puedo cambiar y conseguir sentirme orgulloso de algo que haya hecho.

Después de leer esto podréis pensar que estoy zumbado, o que soy un infeliz, que no es cierto, o que soy un hipócrita por decir que no quiero ser conocido y en cambio estoy colgando esto y dándolo a conocer, pero el hecho de que a la gente pudiera gustarle esto que he escrito querría decir que lo he hecho bien y por lo tanto sería una cosa de la que sentirme orgulloso. Pero mi pregunta es: de verdad estás tú contento con el provecho que te has sacado?

Llibertat, amnistia…

Publicat el per
Respon

Si no tinguera cert optimisme i fóra catastrofista diria exactament les mateixes paraules que a dit mon pare a l’escoltar determinada notícia a la ràdio: “Açò és el fi de les autonomies, i damunt la gent no farà res i es quedarà queta”. La notícia és que el nou govern ha dit que vol que la reforma exprés de la constitució siga aplicada també a les autonomies, que aquestes a partir de l’any 2020 hauran de tindre un dèficit del 0%, perquè sinó se li les posara una multa del 0’2% del seu PIB, i si el dèficit continua augmentant, podran prendre’s responsabilitats penals contra els dirigents polítics de l’autonomia corresponent i podrà ser intervinguda pel govern central.

Si, és més que evident que d’ací al 2020 encara queda molt, i que per a fer tot açò s’hauria de reformar el Codi Penal, que és una llei orgànica i necessita molta burocràcia de pel mig, a més de dos terceres parts de les Corts, però amb la majoria aclaparant del PP tant a la cambra alta com a la baixa i que la reforma exprés de la Constitució també hauria d’haver sigut igual, no crec que siga massa complicat que s’aprobe. I jo em pregunto que cóm pot ser que tot el món estiga contínuament a favor de la modificació del Codi Penal per fer-ho més dur, quan es tracta d’una llei orgànica que priva de drets i llibertats a les persones. A més de que cóm és possible que un govern intervinga un altre, estem bojos o què?

Possiblement alguns heu pensat que si, que deurien d’anar tots a la presó i que el govern de l’Estat té dret a intervindre a qualsevol govern autonòmic o local. Però jo crec que no és així, perquè la restricció de drets i llibertats no és una cosa que s’haja de prendre a la lleugera. Estem suposadament a un Estat democràtic, i la democràcia que jo sàpiga es caracteritza per la lliure elecció dels governants i després tota una sèrie de llibertats, drets i deures que s’han de complir, però amb l’enduriment continu del Codi Penal no s’està complint aquesta democràcia. Sobre açò no tinc res més a dir.

En quant a la intervenció del govern autonòmic per part del govern estatal em pareix una barbaritat pel simple fet de que, si el govern estatal fora el que està per damunt del sostre de dèficit, qui l’intervindrà, la UE?, no crec sincerament, i si així fora em pareixeria igual de malament, perquè no són ningú per fer-ho obertament. Açò l’única cosa que fa és que aparega un control ferri sobre les autonomies i que el poc dret d’autodeterminació que tenen, desaparega. Volem això?, volem tornar enrere en el temps i estar com a l’època de Franco? Jo no, i crec que moltíssima gent tampoc, per això tots hem de lluitar en contra d’aquestes lleis centralistes, ja no dic espanyolistes, perquè això realment és el de menys, no estic en contra d’Espanya, estic en contra del centralisme i a favor de les meues llibertats i la meua cultura. Així que recuperaré i modificaré un crit de la “transició”, encara que la rima se’n vaja a cagar:

Llibertat, amnistia, Estatut d’Estat Federal! O potser millor encara, Constitució de país. Ahí ho deixo, i que cadascú pense el que vullga.

 

Respectuosos

Publicat el per
Respon

No sé com ni perquè he recordat avui un comentari d’algú que deia que havia sentit, a un bany públic, dir a un home que anava a ser pare que “mira si me sale culé i maricón”. La veritat és que moltes voltes pensem que els homosexuals, bisexuals i transexuals ja estem del tot acceptats per la nostra societat, que a ple segle XXI no pot existir l’LGTBfòbia, però coses com aquestes ens demostren que no és cert, que tot està per fer. No és només aquest cas el que m’ha fet reflexionar sobre açò, sinó que dia rere dia veiem aquest odi tant en gent coneguda per tots com en gent del carrer, com tu i com jo. Un exemple és el fet de que el govern actual tinga recorreguda davant del Tribunal Constitucional una llei que permet que dos persones del mateix sexe puguen casar-se. També fets com que el Papa diga que “el matrimoni homosexual és un desafiament perillós i contrari al bé comú” o tal volta “monseñor” Rouco Varela i tota la seua panda. A més de que hi haja gent que es dedique a escriure llibres que asseguren que poden acabar amb l’homosexualitat perquè aquesta ve d’un trauma infantil que hem oblidat i he de rememorar per a poder superar aquest efecte secundari.

Jo mateix me’n vaig adonar quan vaig “eixir de l’armari” i reconèixer que sóc bisexual, en uns inicis era poc inclinat a dir-ho per por a que la gent del meu voltant no m’acceptés, encara que ara tampoc és que vaja predicant-ho per tot arreu, perquè a ningú li va ni li ve, però ja sé que allò que no em permetia reconèixer públicament qui sóc era la marca que em va deixar una societat homòfoba que no acaba d’acceptar que dos persones del mateix sexe puguen estar enamorats l’un de l’altre. També vaig vore aquesta fòbia a les reaccions dels meus amics, “no m’ho havia imaginat mai, si no tens pluma, millor així”, al moment jo esperava una reacció de l’estil i la vaig vore normal, perquè jo mateix estava reaccionant així, però després em vaig donar compte de que no és més que una reacció marcada per l’LGTBfòbia i pels estereotips que hi han al voltant d’homosexuals, bisexuals i transsexuals. Amb açò també he d’aclarir que no li guardo cap rancor a cap d’ells.

Encara així, és una cosa que hem de canviar i que tot aquell que siga gai, lesbiana, bisexual o es sentiga del sexe contrari, ho diga sense cap por a la reacció que l’altra persona puga tindre, perquè l’altra persona ho vorà com una cosa normal, com una cosa que farà que qui està soltant-se de les cadenes que li ha posat una societat carcamal i antiquada es sentiga millor en si mateix perquè se n’adone de que no és un pes que ha d’aguantar un a soles sense dir-li-ho a ningú, sinó que no és cap pes, que és un pes imaginari que un a soles s’ha nugat amb unes, també imaginaries, cadenes. El problema és que açò no es solucionarà fins que des d’els diferents governs no facen res per a que la gent ho accepte, que no tinguen recorreguda la llei del matrimoni homosexual, fins que no hi haja una institució tan forta, per desgràcia, com és l’Església on tots els seus dirigents hagen reconegut públicament que estan completament en contra del matrimoni homosexual i fins i tot del simple fet de ser homosexuals, i ja no parlem dels transsexuals, HERETGIIIA. Fins que centres comercials i llibreries ni es plantegen la publicació d’un llibre on es diu que existeix una cura de l’homosexualitat com si fora una malaltia mental, fins que un home a un bany públic no diga que té por de que el seu futur fill siga “maricón” i fins que s’acaben moltes altres situacions que ocorren dia rere dia.

Amb tot açò no vull dir que l’homosexualitat, la bisexualitat o la transsexualitat siga un tema tabú, tot el contrari, vull llevar-li el pes que té damunt, que qualsevol puga fer-li broma al seu amic o amiga per ser homosexual, bisexual o transsexual i no passe res perquè seria evident que és això, una broma i no un insult. Jo, sincerament, somio amb un món on no es done per suposat que eres heterosexual, on no hi haja sorpresa per no ser-ho, on és puga fer un dia de l’orgull gai que siga de caràcter festiu (com és ara) i siga acceptat per tots, sense rebre crítiques que diguen que això no és més que una reunió de “maricones” i “bolleras” (com no és ara). Somio amb el respecte i l’acceptació de tots i totes sense cap distinció entre persones diferents.

Però com ja he dit, encara queda molt per fer, i ho hauríem de fer i no quedar-nos de braços creuats aguantant aquests atacs contra la nostra persona, escrivint la nostra opinió com he fet jo, forçant a l’Església a que canvie la seua visió, forçant als estats a que faciliten la creació d’una llei del matrimoni homosexual, i si ja la tenen que no estiga recorreguda davant de cap tribunal, i moltes altres accions de conscienciació.

 

PD: Abans escric açò i ho publico, abans ix l’arquebisbe de Tarragona dient «distingeixo entre persones i el comportament de les persones. Com a persones, totes són fills de Déu. Hi ha comportaments que no són adequats ni per a la persona ni per a la societat, i això ho hem de pensar molt”, referint-se a l’homosexualitat.

Volem TV3!!!

Publicat el per
Respon

Ja sé que no estic sent molt constant penjat articles i comentant coses noves, però estic un poc liat últimament i no tinc massa temps, potser en acabar gener ja tindre un poc més de temps, però bé, vos deixo amb açò:

Crec que no hi ha cap comunitat millor per viure avui en dia que el País Valencià, no t’has de preocupar per res, la indiferència és la millor forma de passar l’estona i a més a més, de segur que no et poses de mala llet. Però com se t’ocórrega pensar per tu mateix o, simplement, diferent al PP, ja tens l’embolic fet. És clar que no aniran a donar-te el passeig, ni si vas a una manifestació et pegaran sense cap raó (o si) com si estiguérem amb Franco, però de segur que tot el seu sèquit et farà la vida impossible, utilitzant d’arguments totes les mentides que els fills polítics de Franco s’han inventat durant tota la història de la “democràcia” i de tot el temps que han estat governant al País Valencià.

Tot açò ho dic, sobretot, per coses com que el País Valencià haja entrat en fallida o el cas Gürtel, aquesta cosa inventada pels Socialistes, que també són un món a banda, perquè que et regalen un vestit és completament legal, a qui no li han fet mai un regal? Qui no ha afavorit mai als que li han fet el regal? Doncs el PPCV segur que a afavorit algú a canvi de regals, tat que si Camps?

Però el problema és el que estava dient abans, que la gent viu molt tranquil·la, votant aquest partit i defenent-lo, sense importar-li el que faja el nostre molt honorable ex-President de la gran “Comunitat Valenciana”, perquè totes les coses roines que es diuen d’ell als desinformatius, no són més que mentides dites i creades pel PSOE.

Tot i això la cosa no es queda ací, fa un temps ens han tancat les televisions catalanes, demostrant clarament que no estem a la democràcia que ens han fet creure que estàvem. Ho han fet a base d’atacar contínuament a Acció Cultural del País Valencià, l’única associació capaç de suportar fins a vora 800000€ de multa per part de la Generalitat Valenciana sense claudicar baix les seues pressions, però ja s’arriscaven a quedar-se sense associació, a la confiscació dels bens, però açò no deuria de quedar així, com milers i milers de valencians i valencianes vam demostrar amb l’ajut d’alguns i algunes catalans i catalanes a la ciutat de València el dia 16 d’abril de 2011. Fèiem la reivindicació d’acabar amb la corrupció, de la llibertat d’expressió, de que TV3 es torne a emetre.

Malgrat això no tot va ser, ni serà, tan bonic i fàcil com pareix, sinó que aquest gran partit anomenat Partit Popular, es va dedicar a posar obstacles, però sense aconseguir el seu comés, no van poder fer res per cancel·lar la manifestació. Un  exemple d’aquest intent dictatorial de suprimir les idees que teníem per a fer la manifestació va ser la negativa de la Diputació Valenciana de permetre que Lluís Llach i Feliu Ventura cantaren a la Plaça de Bous al·legant “estar d’obres” i després la Rita va prohibir que es posés cap escenari fix a cap lloc de la ciutat de València al·legant “problemes tècnics”, però encara així, gràcies a la insistència d’ACPV, vam aconseguir fer la manifestació pacíficament, encara que Lluís Llach i Feliu Ventura van haver de cantar des d’un camió que feia d’escenari, igual que Pepa López quan va llegir el manifest.

Tanmateix, com no la Generalitat va culpar de tota aquesta història al Govern de l’Estat, dient que la culpa de que no es veja la catalana al País Valencià era del Govern, perquè no va afavorir la reciprocitat entre Campsnal Nuev i TV3, encara que fins fa dos anys aproximadament Campsnal Nuev es veia a Catalunya i va haver de tancar perquè la Generalitat no tenia ni una perra i va haver de tancar les emissions, a més de que no la veia ningú, que, en la merda de programació que tenen i tan partidista com és, no és d’estranyar.

I pensareu que com és que després de tant de temps estic revivint aquesta història, doncs la veritat és que jo aquest article vaig escriure’l poc després de la manifestació que es va fer a València i ara l’he trobat i l’he retocat un poc, perquè he vist que el panorama ha canviat prou, ara Camps està sent jutjat per la causa dels vestits, tenim de president al País Valencià a Alberto Fabra, el PP ha arrasat en municipals, autonòmiques i generals, el PSOE, el PSOE continua sent la mateixa falsa esquerra, i la gent s’ha tornat a adormir i ja ningú protesta perquè no es puguen vore les televisions catalanes a la TDT. Encara que Fabra va dir que ell si que volia fer que s’hi tornaren a vore, però em dona la sensació que des del propi partit li han parat els peus, i ací la gent no diu res. I ja només queda una cosa per dir:

VOLEM TV3!